crec que vull ser un home

Per fi puc entendre algunes coses...



jo també vull una capsa del no-res!!!

;-)

des de l'exili

Amics, ja s'acaba...
Això de les vacances ha estat vist i no vist.
De fet em prengunto perquè sempre se'ns fan tan curtes independentment de què facis o a on vagis?
Aquest és un d'aquests misteris de la vida (com el de perquè la paella els dijous) que no sé si mai podré resoldre o superar. Què hi farem, doncs?

De moment encara em queda aquesta setmaneta abans de tornar a la feina. No, no us escandalitzeu, no he tingut mes i mig de festa!!! He estat treballant part de l'agost... o us pensàveu que Catalunya tirava endavant tota sola? sense ningú treballant-hi mentre vosaltres posàveu les tovalloles a la platja? No senyor.

Com que això del descans en una mare de família nombrosa és força relatiu i més encara a principi d'un nou curs, m'he decidit a intentar aprofitar el màxim de temps possible d'aquests dies que em queden per a la lectura de cròniques històriques per a la meva tesi... I aquí és on entra en joc el concepte d'exili amb el que he encapçalat el post.

No deixa de ser trist però la única manera de poder aprofitar la tarda ha estat "recluir-me" a l'habitació i deixar que la cangur s'encarregui del "peque".
Amb la "mamitis" que té, si em veu o em sent: finito, fini, finish, etc...
Si és que semblem una promoció del carrefour: 2X1 Em crides i apareixem els dos, intento anotar una idea per al treball i el paper acaba convertit en un dibuix de spiderman... impossible treballar però sé que només és "una fase". La Paquita sempre em tranquilitza dient-m'ho (gràcies, gràcies, gràcies per entendre'm).

Així que, intentaré no fer massa soroll al respirar i submergir-me en l'apassionant món de la cultura timúrida.
Si, ja sé que hauria d'afegir un link a la viquipèdia per a il·lustrar això de la cultura però... nois, noies, el meu temps és or aquesta tarda (i a preus de cangur no és només una forma de parlar) i haureu de fer la recerca vosaltres mateixos o esperar a llegir la meva tesi. So sorry! eps, també podeu convidar-me a un cafè i us faig una conferència sobre el tema. Ja em direu què decidiu.

Us deixo que m'espera "Timur and his gang" by Arkady Gaidar, una joia de 1943 que vaig trobar per Amazon fa un parell de mesos. Som-hi!

Petonets des de l'exili

pensament sobre el pensament

Notre tête est ronde pour permettre à la pensée de changer de direction

Francis Picabia
revista La Pomme de Pin, febrer 1922

i dius que fa calor? no home, no

ufff... quina calor!
Aquesta deu ser una de les frases que més sentim darrerament.
Fins i tot, m'atreveixo a endevinar que deu ser una de les frases que més diem/pensem nosaltres mateixos... M'equivoco?
Doncs era precisament això el que estava pensant aquest migdia, cap a quarts d'una, quan esperava l'autobús.
La pressa que tenia i la calor han resultat ser una mala combinació i, burgesa de mi, he decidit agafar el taxi que s'acostava amb el llum verd i el cartellet de "lliure". Bé per mi!



A aquestes alçades del relat deveu estar pensant que això no té res ni d'interessant ni de curiós. Cert.
Però també és cert que com diu més d'un: "el que no em passi a mi, no li passa a ningú". Si senyor.
El cas és que "el taxi amb aire condicionat" dels meus somnis ha resultat ser una espècie de prova vital/torment/malson...
D'entre totes les panes mecàniques que podia tenir el taxi (bocina que no fuciona, intermitent que no va, roda amb lleugera sota-pressió, ralentí poc afinat, tapisseries de mal gust, etc.), el destí... o millor dit, la fatalitat, ha escollit un problema amb l'aire condicionat.
Perdoneu els tècnics per la explicació "cutre-d'estar per casa" però el que passava és que el conductor ha notat que la cosa no refredava i ha anat pujant la potència de l'aire fins a arribar al màxim. Crec que en aquest estadi he pujat jo al cotxe... just a temps de descobrir que l'aire i la calefacció "estaven invertits" i que rodàvem AMB LA CALEFACCIÓ A TOPE!!!! i, evidentment, estava bloquejat i no es podia treure!!!! aaaarrrggghhh.... pensava que em moria...
Per sort, el trajecte era curt... i el conductor molt simpàtic, un nigerià que fa 6 anys que viu a Catalunya i que s'esforça en parlar en català. Com ha de ser!
Així que, si heu vist passar un taxi amb una boja que treia el cap per la finestra... era jo.
En arribar a Gran Via-Girona, a quarts d'una, en plena solana, m'he dit: quina fresqueta més bona!
Si és que no sé de què ens queixem! ;-)

Revolució al món de l'espectacle

Nens i nenes...

Tachán, tachán...

Fa uns dies el món de l'espectacle va deixar de ser el que era.

No estic parlant de les morts del Jackson, ni a la de la Farrah (nom festiu on n'hi hagi) que d'això ja se'n ha parlat prou.
Per cert, vaja setmaneta, no?

Em refereixo a una actuació estel·lar que vaig fer amb la meva escola de ball oriental.

Us adjunto les imatges que ho proven.
Per cert, no trobeu que la que va al darrera de tot a la "processó d'entrada" ho fa especialment bé? hehehe.