Us he fet esperar una mica, no? No m'ho tingueu en compte.
És que la meva vida és "una tómbola"... "llena de luz i de color"...
A banda d'aquest petit problema de temps lliure, vaig pensar que deixar passar uns díes m'ajudaria a relativitzar les coses, calmar-me, intentar veure el punt de vista aliè, etc. En realitat poc ha baixat la taxa d'adrenalina però...s'havia d'intentar.
"Però què ha passat?" us preguntareu (o, sinó, és que no em llegiu amb atenció! ehem). Doncs que la segona part del meu periple vacacional no va ser tot lo meravellosa que havia imaginat.
Berlín!!!! Ciutat emblemàtica, ciutat dividida, ciutat de mil interessos històrics, ciutat de grans museus... però....
- gairebé ningú no parla anglès (i el meu alemany és escàs i està rovellat)
- jo sóc moooolt mediterrània de caràcter... ells gens ni mica
- el primer dia ja vaig tenir una "enganxada" amb ells. L'Eric va plorar (cansament, son) al tramvia. Ningú no li va dir cosetes ni li van fer ganyotes per a que deixès de plorar però el pitjor és que... el conductor va sortir de la seva cabina, va deixar-nos anar un discurs en alemany amb cara d'emprenyat i ens va "convidar" a baixar del tranvia!!!!!!!!!!
- al cap d'una estona intentant relativitzar el fet (serà que ha tingut un mal dia -any?- o que la vida l'ha tractat malament).... vam tenir una segona "enganxada"!!! En sortir del restaurant on vam sopar, en Thierry va "gosar" agafar un caramel d'una espècie de copa que estava sobre el taulell d'entrada.... La que es va armar! Així que ja ho sabeu no agafeu caramels a la caixa o a les recepcions...
- el meu alemany arribava fins al "gutten morgen" per desitjar un bon dia a la gent. Nens, per no cansarse (i reservar forçes per a pegarnos bronques als estrangers) diuen només "morgen". Vaja... "matí". Se'ls hi repampinfla que el tinguis bó!!!! és lleig... molt lleig...
- finalment i, més important, és la ciutat que m'ha "pres" el meu millor amic. Partint d'aquesta base és normal que li tingui mania, no?
El mèrit que no li podem treure a Berlín és que:
- igual que en Hamilton ha aconseguit que l'Alonso ens caigui bé(i era difícil)
- els berlinesos han aconseguit... i també era molt complicat... que els parisencs em semblessin simpàtics!!!
ai, que en Ferran em comentarà el post... ja pateixo...
7 comentarios:
Hahaha!!, evidentment que l'he de comentar, per dir-te que:
1. el conductor del tramvia és un subanestrujenempujenbajen del copón. Però què estúpid!!
2. els del restaurant... en fi, m'ho callo... per no col·lapsar el comentari amb una paraula de 37 lletres.
Fora d'això, t'he de dir que realment és mala pata, ara parlant seriosament. Vale que els alemanys no destaquen -això us ho asseguro- per ser molt oberts, però d'aquí a tenir aquestes dues experiències... i el mateix dia!, de debò que és mala sort.
I sobre l'última part del post, bé, jo diria que Berlin no t'ha pres en Ferran, només te l'està "reconvertint", "relaxant", "animant" i alguns "-nt" més. Però quan vingui per Nadal farem un berenar dels nostres per posar-nos al dia, i serà com si res no hagués canviat!! ;-)
Un petó molt fort per tu... i una butifarra de pagès pel tranviàire i la caramelàira :-)
http://theberlinchronicles.blogspot.com
eps, apunto a l'agenda això del berenar!!!!
i, tens raó, hi haurà de tot! De fet, nosaltres... "som simpàtics per ser catalans", no? jejeje
Quina ràbia d'expressió!
Haha!, algun cop també m'han deixat caure un piropu similar, del tipus: "Ah, eres catalán? Pues no lo pareces" (que dius: perdó?? Pues tu no parecías gilipollas, era per dir-li... però m'ho vaig guardar :-)
http://theberlinchronicles.blogspot.com
PS: Matty, ¿tu saps perquè el teu bloc no em deixa signar com a Ferran posant theberlinchronicles..., i només hi puc sortir com a Ferran del quinamandra...?
Be cal dir que després de una setmana fora de casa, divendres els nens ja no tenien ganes de fer res més que anar al bowling!
El que passa és que la Matty volia seguir gaudin de la ciutat i per tant el conflicte estava servit: uns per una banda i els altres per l'altre.
Sort que al final el seny va prevaldre i varem trobar un punt de compromís: anar a visitar el museu de la RDA: senzill, amb cadires i suficientment didàctic pels nens (hi ha un Trabi al que hi poden pujar, tocar la botzina i girar el volant!).
Tot plegat a mi m'ha interessat molt. Amb tot a mi encara em queden forces per tornar a viatjar (sempre que sigui amb la Matty, es clar!).
G.
Quina casualitat, Gérard! Vaig visitar el museu de la DDR fa només 10 dies! (i, per cert, en vaig fer una chronicle al bloc :-)
Si aneu a la bolera, m'hi apunto!! :-))
No em parlis de boles que encara ho liarem més...
Hehe...
Publicar un comentario