Cròniques d'Uzbekistan: Darrer capítol

Si hi ha una cosa a destacar del país és, sens dubte, la gent: amables, simpàtics, curiosos i, fins i tot, una mica naïfs.

No sé si era per ser rossa, per allò de l'anatomia generosa o pel que fos, la gent estava tant encuriosida amb mi com jo amb ells.
Em vaig sentir com una estrella!!!
Em paraven pel carrer per demanar-me fotos!!!



I els nens? Tan bonics!!!
Havia portat un munt de cosetes per regalar: cotxets petits, bolígrafs, jocs de cartes, llapis de colors, xiulets...
Hauríeu d'haver vist les carones que feien!









I els avis!
Homes grans... o potser no tant... amb aquella edat indefinida que donen les arrugues fruit de l'experiència i de les vivències que han tingut. Aquella gran dignitat i dolçor que es barregen en la gent gran.
M'haguès agradat poguer parlar més amb ells, deixar passar el temps, escoltar i poder aprendre dels seus consells i les seves històries.