A rabiar, que són dos díes

Seguint amb els llistats crec que seria adient tractar el tema de les

COSES QUE FAN RÀBIA

... millor poseu-li una música de fons per a que faci un cert "yuyu"


1. En primer lloc, els debats i les tertúlies.

Aaargh! no puc soportar-les!
Ni les televisives, evidentment, ni les radiofòniques.
Quan els escolto no puc evitar pensar que els paguen per a parlar del que sigui i que no poden ser especialistes en tot ni molt menys.
Per molt filòsofs o polítics que siguin.
Que jo també tinc "uns estudis" i si em poses un cafetò o una cerveseta (sense alcohol, please) al davant, puc parlar del que volgueu... i trobaré unes teories conspiratòries que expliquin el perquè de tot plegat.
I a més a més no s'acaben quan arriben a un consens o a una possible explicació/solució al tema plantejat. NO.
No respecten allò que ens deien els nostres profes de "introducció-tesi-antitesi-conclusió". NEIN.
S'acaben quan el temps s'ha esgotat i han d'entrar els anuncis.
I sense arribar a res... ni enlloc.
És a dir, parlar per parlar o, millor dit, parlar per cobrar.
I a més a més, es tallen constantment la paraula, no respecten el torn dels demés... Però, senyors contertulians: No van anar a escola? No us deien les vostres mares i/o tietes que cal respectar les normes mínimes de l'educació? Ai, aquesta joventut...

2. La incompetència.

De fet, anava a dir que els funcionaris que ejerceixen de "típic funcionari" però fins i tot així podria ser injust amb molts (la majoria, vull pensar) dels treballadors públics de casa nostra.
Suposo que són molts els qui fan la seva tasca de forma professional, eficient i amb bona voluntat però els que més es "fan veure" són els que fan el contrari.
El típic tòpic del funcionari llegint el diari mentres es forma una gran cua no sé si existeix a la vida real però ahir vaig anar a una oficina de correus. Uffff...
Si jo sé que no haig de fer aquestes coses...
Primer et trobes una maquinola que reparteix números segons la gestió que vagis a fer (recollides, enviaments, girs postals...) per a descobrir una estona després que les pantalles no es mouen i van cridant "a lo garrulo": "siguiente".
Quan trobes el lloc correcte, que seria més fàcil si hi hagués una indicació (costa tant un cartellet?) descobreixes amb horror que la persona en qüestió no hi és.
Sents uns companys que comenten que "algú" està berenant.
Una estona després torna la senyora. Ai, què bé, penses.
No dirigeix ni una mirada a la qua formada i es dedica a repassar l'ordre de la seva taula. Agafo els paperets i els poso en un altre lloc, aparto no-sé-què... Conto les cartes que tinc en una pila i que, afortunadament, només són cinc. Les torno a contar. Escric en un cartonet el 5 per a indicar-ho i deixo tot plegat en una safata. Torno al lloc. Torno cap a la safata perquè he pensat que el cartonet no és prou bonic. Agafo les tisores i el retallo. M'ho miro. M'ho torno a mirar. Ho torno a posar tot a la safata. Comento alguna gràcia amb els del costat...
A aquestes alçades ja estava nerviosa... molt... però no és res comparat amb quan llavors la senyora va agafar la pila de folis que tenia a la taula i es va posar a posar-los bé. Sabeu allò de posar-los verticals i donar copets per dalt per a que quedin tots igual?. Llavors dones un quart de volta i es repeteix la jugada....
DIVERSES VEGADES...
A la tercera o la quarta us prometo que vaig haver de cercar el més zen que hi ha en mi!

3. La gent que es compromet a fer un llistat de tres elements i no troba el tercer.
Però és que les altres dues em fan tanta de ràbia!